Gerri de la Sal

La vila de Gerri de la Sal es troba situada a la part meridional del Pallars Sobirà, a 600m d’altitud i en una estreta vall banyada pel riu Noguera Pallaresa. És la capital del municipi de Baix Pallars, format l’any 1969 per una agrupació de 4 municipis (Montcortès, Peramea, Baen i Gerri de la Sal)

Un cop arribem a Gerri es pot deixar el cotxe al pàrquing públic que hi ha al mig del poble i començar la visita a peu per la població.

Podem començar per l’Església del Monestir de Santa Maria de Gerri de la Sal, on haurem accedit per la vila closa i el pont romànic que creua el riu Noguera Pallaresa. L’actual església de Santa Maria de Gerri data del S. XII, tot i que n’existí una d’anterior, segons consta en “Carta Fundacional ”del 20 de juny de l’any 807”. També hi trobem intervencions més tardanes, sobretot a l’època barroca. Santa Maria de Gerri fou un dels monestirs més rics, el seu patrimoni estava compost per terres, condomines, esglésies, parròquies i salins a Gerri i a Morreres.

Actualment, del Monestir només en queda l’església, el claustre i la resta de dependències han desaparegut.

Sortint del Monestir ens atansem al Pont Romànic, data del S. XI, únic accés des del poble al Monestir, en l’època medieval també era l’únic accés al camí de Baén i cap a l’Alt Urgell. És un pont d’una sola arcada de mig punt amb els muntants originals assentats sobre la roca a banda i banda del riu. Pràcticament la totalitat de l’arc i tota la zona alta de pas és de construcció més recent, degut a les nombroses reparacions que ha sofert al llarg del temps.

Des del pont es contempla una vista magnífica del riu Noguera Pallaresa i del poble de Gerri. Continuem caminant, ara passarem per un petit portal que ens endinsarà a la vila closa, aquesta es troba situada a la riba dreta del riu, entre aquest i la N-260 i forma un petit nucli compacte de cases entorn d’una placeta central (Plaça de Sant Feliu) a la qual s’hi accedeix per tres passos coberts i per un de molt estret (carrer Major). Dins d’aquesta es troba la església de Sant Feliu (en l’actualitat totalment refeta). Durant tot aquest recorregut es pot apreciar l’urbanisme de l’època medieval (cases apilotades, superposades, esglaonades), construïdes aprofitant l’orografia del terreny, carrerons estrets i foscos, etc..., tot en conjunt dóna la sensació de compacitat, per defensar-se de l’enemic i de les inclemències del temps.

Sortim pel cobert que hi ha a la Plaça sant Feliu cap a la Murriola, travessem la N-260 i enfilem carrer amunt, en aquesta zona hi ha la part alta de la població, seria la vila nova de Gerri, documentada des del S. XIV. Anem pel carrer del Mig cap al carrer de la Pau, a l’esquerra ens queda la Plaça del Mercadal i el Magatzem de la Sal, anomenat popularment la Casa de la Sal, grandiós edifici del s. XVIII en el qual s’emmagatzemava la sal i tenia lloc tot el procés de transformació d’aquest producte, al voltant del qual ha girat la vida econòmica d’aquest poble al llarg de la seva vida.

Al cap del carrer hi trobem la Torre de la Presó, data del S. XIII, situada en mig de cases i corrals. És una torre de planta gairebé quadrada d’uns 10 m d’alçada. Les pedres dels murs són poc treballades, en canvi, als caires de les façanes hi ha pedres més grosses i treballades.

Podem anar també, fins a les salines que es troben al costat de la carretera. Al costat d’aquestes surt la font d’aigua salada, que emana del terra i que es troba tancada, juntament amb el mecanisme a través del qual s’extreu, dins d’una caseta.

Els Salins de Gerri

Si parlem de Gerri és obligatori parlar de les seves salines, les quals ha estat el motor econòmic del poble durant molt de temps. A més del conjunt de les salines, trobem el brollador o font d’aigua salada i l’Alfolí o Magatzem de la Sal.

El brollador o font d’aigua salada està enregistrat oficialment amb el nom de “Mina Ofita” i està situat a la dreta del riu Noguera Pallaresa, a una alçada de 620 metres sobre el nivell del mar.

L’origen geològic de la font salada de Gerri és, avui per avui, una qüestió encara no resolta. La hipòtesi més sòlida és la qualitat salada del brollador l’adquireix pel pas d’un corrent d’aigua dolça subterrani per vetes de sal gemma. Mai ningú s’ha atrevit a perforar l’ull de la font en busca d’una més elevada concentració de sals en l’aigua per por a malmetre-la o, fins i tot, a perdre-la. De fet, a pocs quilòmetres de la font de Gerri, a Morreres, al Congost de Collegats, sembla que antigament va haver-hi també un aflorament d’aigua salada molt més abundós que aquest, i que degué disminuir de forma violenta entorn al segle XV per raons no esclarides.

L’aigua aflora per borbolleig en una cavitat de petites dimensions. L’aigua té una densitat mitjana de 8 – 10º Be i a una temperatura de 21ºC. Es podien treure uns 40-50,000 litres/hora.

El brollador presentava dos problemes principals, la proximitat respecte el riu (uns 15 metres), fa que hi hagi una elevada possibilitat de filtracions d’aigua dolça i que la font surt quasi a la mateixa alçada que el propi riu, per això s’ha d’elevar l’aigua per tal de poder ser aprofitada per la seva explotació.

Just pel fet de sortir quasi a la mateixa alçada que el riu, l’aigua salada de la font de Gerri ha necessitat des de sempre mitjans per tal de ser elevada i així poder ser aprofitada.

Elevada l’aigua salada uns cinc metres sobre el punt d’aflorament, l’aigua circula per una xarxa de canals fins arribar a les diferents zones salineres de Gerri. Les conduccions encarregades d’aquesta distribució formen una xarxa principal a la que si sumen artèries secundàries. Aquestes conduccions són troncs de pi buidats anomenats canalots; el conjunt de canalots principal s’anomena reguer.

Sigui quina sigui la seva localització, cada una de les salines de Gerri tenen els mateixos components generals.

- El Toll; Lloc on s’hi diposita l’aigua salada al llarg de l’any i on augmenta el grau de concentració de la mateixa.
- La Caseta; edifici d’una sola planta i de reduïdes dimensions en el qual s’emmagatzema la sal un cop elaborada.
- L’Arcabota; dispositiu de sedimentació de les possibles tosques que porti l’aigua i serveix també per fer guanyar el grau de concentració de l’aigua abans de ser passada a l’era.

- L’Era; Element contenidor on té lloc la cristal·lització de la sal.

Procès d'elaboració de la Sal

Durant tot l’any l’aigua anava sortint de la font i dipositant-se en els diferents tolls de l’explotació salinera. Cada propietari tenia el seu torn de reg i les seves hores d’aigua.
Quan es regava el toll, calia picar-lo per tal que l’argila que tenia dins no fes esquerdes i no poguessin perdre l’aigua. Tanmateix, una vegada acabada la temporada de la sal, es passava a cantear els tolls i consistia en tornar-hi a posar l’argila necessària per recompondre el canter que formava en la part superior.

Les operacions de neteja es fixaran en les superfícies de concentració i evaporació i en els llocs on cristal·litza la sal (eres i arcabotes). La diferent funcionalitat d’ambdós elements, comportarà en la neteja un tractament diferenciat.

La neteja de les arcabotes s’anomena llimpiar les arcabotes, en canvi quan ens referim a les eres parlem de rentar les eres.

Fins que la sal no comença a cristal·litzar, l’era no necessita cap intervenció per part del saliner. En quant això passa, s’ha d’operar en el que es coneix amb el nom de passar el salí. Passar el salí consisteix en remoure l’aigua de tota la superfície de l’era, rascant sobre l’empedrat per evitar que els cristall de sal que comencen a formar-se s’hi arrapin.

Una operació similar, és la de trencar el crost, que s’havia de repetir cada dia mentre l’aigua no acabava d’evaporar-se.

Una vegada la sal ja cobria tota l’era, es passava a escampar, que consistia en fer un munt de sal al centre de cada era perquè aquesta acabi d’escórrer. Les eres mai s’escampen seques del tot, sinó la sal quedaria arrapada als llevers i costaria molt de treure-la.

Un cop amuntegada la sal a les eres, s’havia d’entrar a les casetes de les quals la sal sortia a final de temporada per portar-la al magatzem on era pesada i mòlta.

Utillatge emprat al Salí

Picatolls: Amassar i mantenir l’argila que recobreix l’interior del toll.
Maltador: Per picar l’empedrat de l’era o l’arcabota.
Aixador: Per aixecar els llevers.
Pala de palar aigua: Utilitzada en el moment de rentar les eres.
Burxatolls: Per obrir els canalots del toll.
Escoballs: Per escampar el salí.
Pala de palar sal: Per llençar la sal al mig de l’era en el moment d’escampar.
Cartró: Per traginar la sal de l’era a la caseta.
Cibera: Per portar la sal més molla del salí cap a la caseta.
Carretó: Transport de la sal.
Pala metàl·lica: Per amuntegar la sal dins la caseta.
Arpiot: Per cavar la sal que queda endurida desprès de passar temps emmagatzemada a la caseta.Pesa sals: Serveix per mesurar la densitat de sal a l’aigua.

Monestir de Santa Maria de Gerri de la Sal

El monestir de Santa Maria de Gerri, té origen en una església que, probablement fou fundada en els temps dels visigots i, posteriorment derruïda pels sarraïns.

En aquesta església originàriament dedicada a Sant Vicenç i posteriorment a Santa Maria, el prevere Espanell va reunir-hi cinc companys per tal de viure-hi monàsticament i els feu donació dels béns que posseïa a Seguís i Cartanís, a més d’una colla de llibres i ornaments que no especificava. Automàticament Espanell en devia quedar constituït abat.

Segons la carta fundacional de 20 de juny de 807, es tracta d’una típica fundació de caràcter particular, tot i que no queda gaire clar, sembla que la regla adoptada fou la de Sant Fruitós que té com a fonament el pacte entre l’abat i els monjos. No obstant això, l’any 839 el monestir adoptà la regla benedictina que mantindria fins als darrers dies. El monestir de Gerri nasqué sota la jurisdicció del bisbe de la Seu d’Urgell i sembla que contribuí molt eficaçment a la funció evangelitzadora i reorganitzadora del territori del Pallars un cop aquest va ser alliberat del domini àrab pels marquesos de Tolosa.

A la primera meitat del s. IX, el monestir comença a agafar força i al s. XI ja es constata un creixement progressiu amb un ritme especialment notable al darrer quart d’aquest segle en què les donacions representen el 66,6% de les adquisicions.

Els segles XII i XIII són els més brillants de la història del monestir. A la segona meitat del segle XII, el monestir rebé el paquet de donacions més voluminós en un moment en què davant d’una conjuntura política d’inseguretat, el monestir era capaç d’oferir protecció. Al segle XIV, l’exhauriment de les tasques com a centres evangelitzadors i docents a favor d’altres institucions de nou encuny, fa que el monestir benedictí es centri en la salvaguarda del patrimoni. Al segle XVII, es feu efectiva la incorporació de Gerri a la Congregació Claustral Tarraconense amb el nomenament d’un nou abat, Lluís Sanç, també bisbe de Solsona. Al segle XVIII, el monestir patí l’atac de l’exèrcit francés comandat pel comte Moret, durant la Gerra de la Successió. Com a conseqüència, es produí el primer damnatge seriós a l’arxiu de Gerri de la Sal. Al segle XIX, l’estat posà a subhasta els béns del monestir dins el programa de les desamortitzacions promogudes durant el Trienni Liberal.

El monestir de Gerri es disposa segons l’esquema tipològic més comú en els edificis monàstics, de forma quadrada, adossats al costat nord de l’església, avui reduït a un clos tancat ple de runes i vegetació. L’església actual de Santa Maria de Gerri correspon en la seva forma essencial a l’edifici consagrat el 25 de setembre de 1149.

La seva estructura és de planta basilical de tres naus, amb tres trams sense transsepte, cobertes amb voltes de canó, de perfil semicircular a la nau central, i de quart de circumferència a les naus laterals, totes reforçades per arcs torals. Els pilars d’on arrenquen els arcs torals i els forners són de tipus compost, formats per un nucli central, cruciforme, al qual s’adossen sengles semicolumnes, amb base i capitell.
Dels capitells arrenquen els arcs, que segueixen les arestes del pilar i defineixen un perfil esglaonat, llevat de la nau central, on els arcs torals són llisos i els capitells no reben cap arc.

Les naus són coronades a llevant per tres absis semicirculars dels quals els laterals s’obren directament a la nau, mentre que el centrat, de proporcions més grans, es precedit d’un ampli espia presbiteral, més baix que l’absis central i allarga visualment la nau

Les absidioles són llises i l’absis central és ornat interiorment amb set arcuacions situades just a l’arracada de la volta, suportades per sis semicolumnes, seguint un esquema de decoració absidial que es troba en altres obres del segle XII català com la catedral de la Seu d’Urgell o l’església de Sant Pere de Galligants, entre altres.

La porta s’obre en la façana de ponent emfasitzada per una arquivolta en degradació i aixoplugada per un porxo o atri de tres naus, que és corresponen amb les de l’interior, cobertes amb voltes per aresta, i obertes a la part de migdia per arcs de mig punt.

El cos de l’atri, recentment restaurat és molt més baix que l’església, i permet l’obertura d’un gran finestral que il·lumina la nau central, per sobre del qual es desenvolupa un alterós campanar d’espadanya de tres pisos, amb dues obertures en l’inferior, i única, més petita en el superior, totes formades per arcs amb motllures trilombardes.

Pel que fa a l’actualitat del monestir s’està finalitzant un programa de restauració que ha constat de diverses fases sota la direcció del Departament de Cultura de la Generalitat. Alguns dels arranjaments han de ser rectificats donat que la humitat i l’aigua malmeten part de les extraordinàries pintures barroques de l’absis i sala capitular.

Actualment s’estan duent a terme estudis arqueològics per tal d’esbrinar el cost i la utilitat de l’excavació de l’antic claustre i dels fonaments sota la creu central on originàriament estava ubicat el monestir del segle IX (any 807). L’elevat cost i les moltes possibilitats d’actuació fins la recuperació total són els principals inconvenients del seu bon fi.

L’abadia romànica, a banda de les misses dels diumenges a l’estiu, acolleix multitud de casaments i concerts donada la seva gran majestuositat.